blocgroc

Impossible començar de nou. Sempre continuem d'una manera o una altra.
—Josep Iborra (Benissa 1929-València 2011)

La desconeguda de les 18:15 a Manacor

pau.frau | 06 Març, 2012 17:29 | latafanera.cat meneame.net facebook.com google.com twitter.com

 

metro

 

Divendres, en sortir de la feina al Parc Bit vaig anar a collir el metro a la UIB i en entrar a l’estació també ho feia per la porta costat UIB una al·lota amb abric negra que de manera molt apressurada va anar a cercar les escales cap a l'andana.

Per l’hora que era jo sabia que el tren que volia collir no era encara a la estació però pot ser ella esperava poder arribar a temps de collir el que havia sortit abans, no ho se.

El que si sé que es va botar els torns per un de tants dels que estan oberts per mal funcionament tot i veure que el tren no havia arribat encara.

Jo en canvi amb l’esperit obssesiu que me caracteritza vaig cercar-ne un que funcionés i li vaig fotre per el cercols la meva flamant targeta intermodal.

Un viatge menys a la T20!Com deia el Galileu: donau al Cesar el que es del Cesar.

A tot i això no li havia vist la cara mes que de enfora i com que l’andana es molt llarga cada un va cercar el seu espai per sentir-se el mes sol possible entre la gent.

Un intent estúpid per que sempre estem tot sols però que va servir per iniciar aquell joc estrany de intentar adivinar les circunstancies vitals de una desconeguda just per la seva vestimenta i els seus gestos o moviments.

Jo l’anomeno el síndrome Sherlock Holmes. I reconec que es un del motius per el que m’agrada anar en transport públic.

metro

El tren va arribar de Palma i es va aturar a l’altre andana.

La de la Universitat es la última estació de la línia i en abaixar tothom va continuar uns pocs metres enllà per fer el canvi de vies dins el tunel, una mica d’amagat com si l’avergonyis estar tan aprop del Parc Bit i no poder arribar-hi. (Per cert, aquest fet em costa una “pasetjada” de 15 a 20 minuts però això es un altre historia)

En aturar-se a la nostra andana ho va saber fer ben just davant ella deixant-la en la bona posició per entrar la primera i triar lloc.  Jo, endarrerit per que esperava just al lloc on "sempre" sol aturar-se manco aquella vegada, no vaig poder seure’m be davant ella com era la meva intenció si no uns quatre seients més enllà ja que un grup de joves molt curiós ocuparen els seients inter-mitjos posant-se a conversar amb angles …

i amb italià …

i amb castellà!

Res d’estrany a la Universitat, no vos pareix? ;-)

En realitat no sé ben be per que m’havia fixat en ella des de el primer moment. Suposo que fou el seu apresurament poc habitual entre els usuaris d’aquesta estació que sempre es de tornada i per tornar no hi sol haver preses.

O pot ser era el fet de que anava sola.

La solitud enmig de la gentada es molt més cridanera que una bandera vermella en un camp nevat. I, de vegades, també sol indicar perill ... però no et sabria dir de quina casta.

Així que un cop asseguts la vaig mirar be i  … casí se me va aturar el cor …

... per que era ELLA!!


Be, no exactament ELLA sino una altre “ella” com aquella de qui parla la canço de’n Alejandro Sanz.

Per que, al cap i a la fi, sempre es “ella”.  http://www.youtube.com/watch?v=Xi0nkHVTP-o

I aquesta “ella” era sens dubte, el tipus de dona que me pot enamorar sols amb una mirada i que per això mateix es pareix massa a aquella que ho fa fer fa uns anys.

S’hi pareixia massa, tot i ser ben diferents.

Aquesta no tenia el cabell arrissat com l’altre però si que el tenia del mateix color i el duia amollat en una melena lleugerament ondulada que reposava damunt les espatlles de un abric negre.

Cap cabell ocultava la seva cara ni va fer cap gest per ocultar-la tot i la meva mirada que de tant insistent que era començava a ser impertinent.

Però ella no me mirava. O pareixia no mirar-me.

Com l’altre, ella tenia la mirada dolça però més clara pot ser mes jove i la seva expressió seriosa de tant en tant reaccionava amb un somriure de boca closa a la conversa riallera dels joves.

L’edat … direm que passats els trenta. Va be així?

L’abric ocultava les formes del seu cos que s’intuia prim però deixava veure les cames de uns jeans que, amb petites estripades decoratives, acabaven ficant-se dins uns mitg botins.

Duia un bolso gran de pell marró amb qualque detall metàlic i daurat que primer deixà damunt el seient del costat però que desprès va recollir damunt les cames.

Ningú va aprofitar el seient alliberat.

Vaig passar molta estona mirant-la a la cara. Se pareixia tant a l’altre!

O potser no se pareixien gens i sols eran les meves ganes de que me mirés que me confonien. No ho sé. Però el cas es que les nostres mirades no coincidiren gaire vegades tot i que jo procurava que ves que la estava mirant.
No me mirava. I el meu ego intentava no perdre la compostura.

Per el sindrome Sherlock Holmes jo intentava esbrinar si duia anells ... no ni veia abastament les mans però pareixía que no.  Soltera? divorciada? Poc amant dels abaloris?

De cop vaig pensar que tot eren cabòries meves que tamateix no arribarien a res i vaig decidir deixar de mirar-la i alliberar-la de la meva impertinencia amb el simple métode d'acotar el cap i passar a avaluar de prop el terra blau del vagó i la idea brillant de incloure-hi petites taques blanques que dissimulen la possible brutor casi tant be com jo dissimulava les meves ganes de coneixer-la.

Arribant a l’estació de plaça Espanya me vaig aixecar com un coet per situar-me a devora la porta. Cosa que vaig fer … i vaig haver de refer de seguida per que l’andana estava a la porta de l’altre costat.

En obrir-se, i sense cercar-la amb la mirada, vaig sortir del vagó per anar cap a la andana del tren de les 18:15 cap a Manacor.  (si, ja ho sé. Pareix el titol d’aquella peli antiga de l’oest. I que esperaveu de mi!) http://ca.wikipedia.org/wiki/El_tren_de_les_3:10

L'intenció era deixar-la en el limb de la història quant abans millor no fos cosa d'acabar enamorant-me de un impossible .. una altre vegada.

Amb un parell de minuts per endavant abans de que sortis el tren, jo anava caminant entre andanes sense presses mentre altres viatgers me passaven amb més velocitat a la recerca de un seient desocupat.

No es la meva prioritat. Jo baixo a la primera parada del semidirecte i sòl viatjar dret perque no m’agrada acupar un seient que pot menester un altre per un trajecte mes llarg.

Vaig decidir-me per el darrer vagó. Vull dir el primer en el sentit de la marxa però que es el que està més enfora a la andana. A mes així hi havia manco oportunitats de coincidir amb ella si anava a collir aquell tren.

A mesura que avançava el remor de passes darrera meu anava indicant-me que molts preferien els primers vagons ... o els darrers segons com t’ho miris.
El cas es que prest sols un tacons seguien les meves passes uns metres enrere.
Pot ser era ella? I qué si ho era, vaig pensar.

Fa uns anys, quan encara em sentia jove i sols uns dies abans de conèixer aquella altra “ella” vaig posar en aquest blog el poema  “To you” d’en Walt Whitman sobre l’importancia de parlar, sobre tot, amb els desconeguts.  http://pau.frau.balearweb.net/post/22086

Stranger! if you, passing, meet me, and desire to speak to me, why should you not speak to me?   
And why should I not speak to you?

Però ara he canviat de parer i ja no parlo amb desconegudes. D'acord. Tampoc ho feia abans! je je

 

Però ara crec que fer-ho no pot portar si no al coneixement de l’altre i el coneixement acaba per fer-te mal. Qualsevol coneixement.

Tot i que sería maco que fos ella qui me va darrera, vaig pensar per un moment.

Però jo ja havia decidit no mirar enrere. En realitat fa molta estona que vaig decidir-ho tot i que de vagades no me'n record. Com deia en Johnny Cash: I forgot to remember to forget her.  http://www.youtube.com/watch?v=pXt47y-31vI

Just quan vaig enfilar la darrera porta del penúltim vagó vaig sentir aquells tacons entrant al vagó per la porta anterior. Jo encara vaig passar mes endavant fins al darrer vagó on hi havia un seient lliure devora una al·lota rosa … que vaig deixar per qui fos que feia els rumors de passes darrera meu.

Potser era ella amb aquells botins.

Me vaig posar dret devora la porta d’esquena però just al costat d’aquell seient lliure que la persona que anava darrera meu va ocupar.

I era el dilema era si me girava per veure si era ella aquella persona o si continuava la meva vida actual i deixava el romanticisme per a la pròxima.

Cinc minuts d’espera per partir i quince per arribar a l’estació donen per moltes cabòries si un te un dilema que resoldre.

Sobre tot si de coa d’ull veus uns cabells castanys ondulats damunt un abric negra i un ulls que segueixen sense mirar-te.

Ja sols quince minuts per decidir-se a travesar 40 centímetres per irrompre a la vida de un altre persona o per decidir deixar passar el tren.

Quince minuts mes tard i la meva ment i el meu cos baixaren a l’estació de Marratxi, però en sortir d’aquell vagó hagueren d’esperar una mica aquella part de mi en que no crec i que s’havia endarrerit per acostar-se a ella i dir-li a cau d’orella: Adéu, estimada desconeguda.

I al tren va partir com en aquell vell i tronat poema de’n Campoamor.
http://es.wikisource.org/wiki/El_tren_expreso


 

Un afegitó de darrera hora:
Diu la vella canço:
No posis pas l’amor
al plat de l’esperança.
Cada dia que neix
t’ofereix
una flor.
Si no saps que has de fer
amb la florida branca
tindras buides les mans
ja, sense remissió.

Si no saps ser feliç,
ningú pot ensenyar-te’n.
Si no saps ser feliç,
ningú et farà feliç

J.M. Martí / Maria Aurèlia Campmany

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb