blocgroc

Impossible començar de nou. Sempre continuem d'una manera o una altra.
—Josep Iborra (Benissa 1929-València 2011)

Un mati a l'oficina del paro.

pau.frau | 28 Setembre, 2006 15:33 | latafanera.cat meneame.net facebook.com google.com twitter.com

Fa un parell de dies – un parell mallorquí de dies, vull dir – vaig fer una estona de coa a l’oficina del paro del carrer de Mateu Enric Lladó. Per cert diuen que li posaren aquest nom en recordança de una cèlebre anècdota que succeí en aquella oficina. Es veu que un bon homo, va topar amb un funcionari que li demanà - amb castellà – el seu nom.

            - enriquelladó – va dir amb aquella manera tan mallorquina de parlar el castellà .

El funcionari li va demanar el seu ofici i el bon homo contestà:

            - enriquelladó.

El funcionari  veient que això de la llengua comú te les seves mancances va tornar fer la pregunta amb profusió de sinònims a veure si per una d’aquelles el bon homo n’entenia qualcun.

            - No le pido el nombre sino su oficio ... el trabajo, la profesión ...

            - enrriquelladó – repetí ja una mica cansat aquell homo.

El funcionari, ara capejant, ara mirant el cel ras, insistia amb lo de la professió i aquell bon homo contestava el mateix.

            Fins que ja no va poder més i li va explicar quina era la seva activitat d’una altre manera:

            - enriquelladó!! Que pongo requilla!!!

 

Òbviament no es vera, però me venia de gust explicar aquest acudit.

 

Per on anava?. Ah! Si!

 

Idò, a la coa del paro – tot i que ara te donen un numero com al super i te pots seure si trobes cadira buida segueix essent una coa – vaig tenir al costat dues al·lotes molt joves que esperaven tanda. Me va cridar la atenció els dos caràcters tan diferents però alhora tan interessants de les dues amigues. Ambdues eren maques sense ser-ho massa. Ambdues tenien uns ulls bellíssims i expressius. Una dolça, intel·ligent, i que es veu que això de aixecar-se tan prest era massa per ella. L’altre, mes dura, potser roquera i amb tendència artística – duia una motxilla tota pintada amb paraules com “peace” amb estil “grafitti”.  Anaven comentant la jugada de lo de la coa amb un parell de frases enginyoses. Acompanyaven les seves rialles amb un joc de mirades de complicitat que de tant en tant es topaven amb la meva. No les va importunar aquest excés de confiança per la meva part ja que continuaren amb el mateix to i en anar-se’n la dolça va tenir la cortesia de dir-me adéu i jo vaig fer altre tant.

Un detall que demostra la seva joventut i que a mi me va pareixa encantador: en tocar-li el torn la dolça es va “desparramar” damunt la tauleta del funcionari com aquells estudiants que un any per l’altre creixen molt mes que el seu pupitre.

En diverses ocasions vaig estar temptat de ficar-me a la seva conversa, de presentar-me, però no ho vaig fer, suposo per por a importunar o a ser rebutjat per les convencions socials ja que entre totes dues no sumaven els anys que jo tenc, tot i que jo no veia mes que deus persones interessants amb qui de ben segur m’hagués agradat parlar.

Tot d’una me va venir a la ment el poema “To you” d’en Walt Whitman

 

Stranger, if you passing meet me and desire to speak to me, why

should you not speak to me?

And why should I not speak to you?

 

Desconegut, si en passar prop meu, vols parlar-me, per que no has de parlar-me?

I per que no t’he de parlar?

Comentaris

Re: Un mati a l'oficina del paro.

que més dona.. | 28/12/2009, 10:47

això em demano jo cada dia..perquè no m'has de parlar?....

Re: Un mati a l'oficina del paro.

out of order | 10/01/2010, 20:31

No has entés res.
En Whitman fa dues preguntes. Dues. No una.
Quan tu et contestis la segona potser sabràs la resposta de la primera.
O si no ... parlem.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb